martes, 24 de febrero de 2015

La creació del món

Negra i càlida nit…
L’aire, suau, amb delit
circula entre els inquiets arbres
transportant crits macabres
d’una veu llunyana, femenina,
que brama, plora i crida.

Corprès, l’arbre més vell,
un enorme i cendrós tell,
xiula com qui parla a un rantell.
-Altre cop la nit canta,
tot bressolant un nadó horrible
que a cada nota s’esgarrifa
i ella, quieta, s’encanta.
Plora, petit.

Un corbí, espantat,
deixa anar un crit terrible
i dalt d’una branca tot parat
es planta, expectant.

-Jove corbí, sempre ignorat
i mai un sol cop escoltat,
ja sap que el plor
del nadó presagia el neix,
durant la nit, del caçador.
Mata, petit.

Una figura furtiva segueix el vent,
corre, es mou com el voltor
que vol menjar rabent,
i sentint en sa pell el dolor.
Sens pressa i sens pausa
però carregat de causa
el voltor recull la carronya
i deix, sens mirar, ronya
que neix i mor amb rauxa.

Dos rius circulen
l’un al costat de l’altre:
un porta ànimes que gemeguen
i en el del cantó va el roí de negre
que menja i crida:
-La vida és un trànsit
ple d’infames paràsits
que viuen del Supòsit.
Tots moren, mai tornen.
Però jo, mentre, ric i menjo.
Mor, petit.

Si l’Eternitat existeix,
aquí mai apareix.
Però el món persistirà
i el pobre no sap on va.

[Escrit en algun moment del 2008]

No hay comentarios:

Publicar un comentario